Després de totes
les reaccions al vídeo que vam realitzar fa uns mesos per mostrar el nostre
rebuig a la contrareforma de l’avortament, ens van sorgir un seguit de
reflexions que volem compartir.
Primer de tot,
volem dir que moltes de les respostes que hem rebut han estat molt positives i
ens van enfortir i motivar com a individuals i com a grup. Va ser molt
emocionant veure l’interès que va generar, però també ens va sorprendre ja que
estem més acostumades a veure com la
paraula feminisme, i tot el que està relacionat, implica rebuig i desconfiança.
Tot i així, molts dels comentaris dirigits al vídeo no elogiaven ben bé el
feminisme, més aviat constantment feien distincions entre un feminisme bo i un
de dolent, o entre feministes bones i dolentes i se suposava que nosaltres érem
les feministes “bones”. Ens sap greu comunicar-vos que nosaltres de bones no en
tenim res i el que tractàvem de transmetre amb el vídeo era una burla al rol
femení que se’ns associa a les dones: hem de ser bones, maques i educades. La
nostra intenció no era pas ser simpàtiques, sinó mostrar la violència d’aquest
sistema patriarcal que vol que estiguem callades i contentes mentre legisla
sobre els nostres cossos.
Creiem que subtilment
mentre s’elogiava la nostra simpatia, es deslegitimaven altres formes de
reivindicació o d’expressió de la ràbia. La violència exercida per dones pateix
un doble component repressiu, per emprar la violència en sí i el fet de
subvertir el rol femení assignat.
En els moviments
socials mateix, reproduïm el sistema de rols contra el que diem que estem,
justificant la ràbia i la violència en altres situacions però no en les nostres
accions. S’exigeix a la nostra lluita el mateix rol que se’ns exigeix a les
dones.
Com a grup no
mixte hem sentit més d’una vegada la pressió perquè el nostre discurs sigui el
màxim pedagògic, per tenir uns objectius ben definits, per ser molt actives i, a
més, per caure bé, clar. Se’ns exigeix la perfecció, hem de ser les súper militants i sempre tenir arguments per tot.
A més a més, no només tenim la pressió de la societat per complir el nostre rol
o el del nostre entorn per ser les militants perfectes, sinó que s’afegeix la
pressió que nosaltres mateixes ens exigim per ser sempre coherents amb el que
reivindiquem.
Per tot això volem donar tot el nostre suport a
totes les accions fetes; per totes les pintades, concentracions davant de les
seus del PP i CiU i esglésies, manifestacions arreu de l’Estat, per la
solidaritat internacional, per tots els escarnis a ministres i a eclesiàstics, per interrompre a les misses, per tots els manifestos
llegits, pancartes penjades, performances, per tapar-nos amb llençols davant
l’església i llençar sang davant de les seves portes, per pujar a la catedral,
per les campanyes conjuntes, cridar juntes al carrer, per les cançons, els
vídeos, per totes les accions al carrer, per
les encausades i per totes les que hem alçat la veu!
Sigui quin sigui
el grau d’agressivitat que exercim, totes les accions que fem contra aquest
sistema seran violència. Tenim raons per tenir ràbia, perquè qualsevol acció és
poca per la duresa d’aquesta llei. I perquè farem el que ens surti dels ovaris!